La Democràcia: punt dèbil del capitalisme

Reflexió oberta de la Cèl·lula Pablo de la Torriente del PCC als i les militants comunistes de Catalunya sobre la necessitat d’una organització revolucionària.
(Versió en castellano: La Democracia: punto débil del capitalismo).

Mai el capital ha estat tan poderós com en aquesta fase de l’imperialisme però, al mateix temps, mai ha estat tan vulnerable com en l’actualitat. Com més s’estén la doctrina del lliure mercat i la democràcia parlamentària, més contradictòries es revel·len ambdues i impossibles de conjugar. Com més riquesa es concentra en poques mans, més contradiccions socials esclaten. Com més evoluciona tecnològicament per a estendre el seu control, més es desenvolupen les tecnologies per a combatre’l. Com més dictatorial es revel·la, més aprofundiment democràtic exigeix el poble. El punt dèbil de l’imperialisme avui és precisament la seva màscara de democràcia, la contradicció impossible de resoldre entre l’aspiració social de la majoria i la realitat tirànica d’una societat controlada per oligopolis especulatius. El punt flac d’aquesta relació dialèctica és la prova del rotund fracàs del sistema per a caminar cap als objectius de llibertat i abundància que promet. Aquest punt flac és la garantia de misèria, repressió i austeritat per a la majoria, en un context de progrés social, desenvolupament tecnològic i avenços científics sense precedents en la història. El capitalisme ha fet de la democràcia el seu estendard i l’ha estès pel globus terraqui, paradoxalment, la democràcia es revolta ara contra el lliure mercat, cansada de la seva farsa evident. El capitalisme ha fet de l’abundància del crèdit i el consum la prova d’èxit del seu model econòmic, tanmateix ara imposa estalvi i austeritat, mentre condemna a la pobresa i la desprotecció social a àmplies capes de la població que havien conquistat una qualitat de vida digna.

Crisi de l’hegemonia ideològica del liberalisme
Les contradiccions de l’imperialisme s’han accentuat com a conseqüència de la crisi especulativa del 2008, precisament perquè aquesta i les polítiques d’austeritat posteriors han portat al límit la tensió social i han debilitat l’hegemonia ideològica del liberalisme. Aquesta crisi de valors es manifesta en l’adopció de línies editorials keynessianes per part de molts mitjans de comunicació fins ara obertament liberals, en la penetració de punts de vista marxistes en àmbits intel·lectuals on durant dècades havien estat satanitzats, en un creixent debat en tots els àmbits sobre la necessitat d’una ruptura amb el sistema establert. Davant l’evidència d’una involució social i democràtica, les classes populars han recuperat formes d’organització i mobilització pròpies del moviment obrer que estaven abandonades, fent créixer fronts sectorials de resistència i de denúncia dels efectes criminals del capitalisme. Això ha comportat el ressurgiment de la consciencia de classe i la revitalització de l’activitat política de les classes populars, però sota el paraigües de moviments ciutadans i al marge dels partits i sindicats que tradicionalment han servit d’instruments per a la lluita política, ja que són percebuts com còmplices de l’estat de coses. La maduresa assolida en ben poc temps per moltes organitzacions populars de resistència com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o per moviments de masses com el del Dret a Decidir a Catalunya és la prova més rotunda de la renovada dinàmica política que inunda la societat per totes bandes. La maduresa dels moviments no és només organitzativa, sinó també política i ideològica: s’origina com una reclamació de democràcia i justícia i aspira a articular-se com un programa de la majoria, amb un clar component de classe i socialista. El programa dels moviments socials supera ja el de la mateixa socialdemocràcia i exigeix un gir de 180 graus en la funció de l’estat. La societat reclama un Estat democràtic al servei de la majoria treballadora, que s’enfronti a les classes dominants i limiti el seu poder amb polítiques fiscals i legislatives igualitàries.

Convergència del Front Social i el Front Democràtic
Ara és el moment que aquesta concepció radicalment democràtica i social de l’estat es tradueixi en un programa de la majoria i que el conjunt de moviments socials conflueixin en una estratègia política revolucionària. És en aquest sentit que la vertebració d’un projecte polític social, de classe, convergeix en objectius i subjectes amb la vertebració d’un Front Democràtic. La confluència entre la vindicació d’aprofundiment democràtic de la majoria ciutadana i el desenvolupament d’un programa socialista que legisli contra l’acumulació de capitals i la corrupció de les institucions sobiranes és, avui, el centre de qualsevol estratègia revolucionària. L’estratègia de la classe treballadora contra l’Imperialisme ha de ser, doncs, l’aprofundiment democràtic, perquè aquest porta inevitablement a la confrontació de classe, tal com han demostrat àmpliament el processos democràtics revolucionaris bolivarians de la darrera dècada. No es pot construir una democràcia veritable sense enfrontar-se obertament als oligopolis internacionals que controlen la maquinària dels estats, els recursos econòmics i militars, els aparells de propaganda mediàtics. Vincular democràcia i socialisme i decantar una majoria social al voltant d’aquesta idea tan senzilla però tan profunda és el centre de la batalla ideològica que enfrontem avui.

Una democràcia més enllà del parlamentarisme
El concepte de democràcia, del grec clàssic govern del municipi o govern del poble, ha evolucionat paral·lelament a la societat. Defensar avui un programa d’aprofundiment democràtic significa assumir un programa profundament radical i revolucionari. Allò que la classe treballadora i la majoria de la societat exigim de la democràcia va molt més enllà del parlamentarisme burgés, dels cicles electorals i de l’hipòcrita bipartidisme de conservadors i socialdemocràtes que practiquen les mateixes polítiques neoliberals. Democràcia avui significa democràcia econòmica, la capacitat per a decidir les polítiques productives per damunt dels interessos de la banca i les multinacionals. Democràcia avui significa transparència, és a dir, rendició de comptes. revocabilitat dels càrrecs, lliure accés a la informació i democràcia interna en les organitzacions. Democràcia avui significa Dret a Decidir, autodeterminació, independència per al federalisme i l’establiment de mecanismes de participació ciutadana i responsabilitat compartida sobre les decisions col·lectives, referèndums vinculants, iniciatives legislatives populars, autodeterminació, federalisme, municipalisme, descentralització i assemblearisme. Democràcia avui significa igualtat: igualtat de punt de partida, igualtat de drets, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei, igualtat en l’accés a l’educació, la salut i els serveis públics, no discriminació per raons de gènere, aspecte físic, procedència geogràfica o classe social. Sense aquestes garanties no acceptem que es pugui parlar de democràcia.

Necessitat de nous instruments per a la lluita de classes
L’evolució de la societat posa de manifest la necessitat d’una transformació radical dels instruments de lluita de les classes populars i de les seves organitzacions. Aquesta transformació és un requisit per al desenvolupament d’un programa polític que vetlli pels interessos de la majoria i que sigui capaç de conquistar la maquinària de l’Estat, per així invertir la seva funció opressora. Aquesta transformació és un pas lògic en l’evolució recent del moviment obrer i ha de servir per vertebrar el conjunt de lluites sectorials de resistència en un front polític, al voltant d’un programa de transformació social i ruptura democràtica. Les estructures organitzatives de la classe treballadora a dia d’avui es demostren a tothora superades per la realitat. Els partits progressistes i els sindicats de classe actuals responen a estructures dissenyades per a un context de pacte social que s’ha esvaït per sempre. Cal enfrontar el repte de transformar els instruments organitzatius de la classe treballadora per a adequar-los. Aquesta transformació significa abandonar una visió dels partits completament centrats en la mediació política i la promoció de polítiques socials en l’àmbit parlamentari, per a recuperar l’essència dels partit revolucionaris. Significa superar la visió dels sindicats de classe com a gabinets jurídics i grups d’influència per a recuperar la seva funció original d’instrument de resistència econòmica. Significa, en definitiva, abandonar el còmode institucionalisme per a construir organitzacions completament integrades en els moviments socials, que treballin en la construcció d’un contrapoder popular. El repte que tenim al davant és el de ser capaços de reformular les organitzacions de la classe treballadora per a recuperar la seva essència revolucionària original i vertebrar un moviment polític que aglutini el conjunt de lluites disperses.

Necessitat d’una organització revolucionària
El poder de la classe treballadora rau en la seva capacitat d’organització. Des de la Revolució Industrial, el moviment obrer s’ha organitzat en defensa dels seus interessos acumulant experiència de lluita i una immensa riquesa de coneixement. Aquesta intel·ligència és la base sobre la qual cal que es reformulin les organitzacions de classe. Per avançar en la construcció d’una alternativa democràtica al capitalisme, cal desenvolupar i estendre una ideologia alternativa al liberalisme, a la classe dominant. És necessari aplegar a la majoria de la societat al darrera d’un programa polític socialista i coordinar les lluites en una estratègia de llarg termini. Aquesta tasca no pot estar en mans d’organitzacions polítiques sotmeses als circs electorals i parlamentaris, no pot delegar-se als fronts de resistència, ni als sindicats, ni als moviments socials. Aquesta tasca és necessària per a la vertebració d’una alternativa social i només la pot portar a terme un partit revolucionari de la classe treballadora. Un partit que ha de ser, en primer lloc, de classe, conformat pels sectors més conscients de la classe treballadora i en el qual ha de tenir un paper central la classe treballadora industrial pel seu paper indubtablement estratègic en la societat moderna. Un partit que ha de ser científic, dirigit per la raó i capaç d’entendre la realitat sense perjudicis, una organització que ha de ser l’avantguarda intel·lectual de la societat. Un partit amb memòria històrica, capaç de fer pròpia sense complexes totes les experiències de la classe treballadora internacional en la seva lluita d’emancipació, capaç d’aprendre críticament dels encerts i dels errors. Un partit que ha de ser revolucionari, conformat per una militància compromesa fins el final amb el derrocament de l’ordre establert pel capital, capaç de resistir els atacs ideològics i la repressió dels estats tirànics. Un partit nacional, amb un marc de lluita clar i un projecte viable de desenvolupament nacional, en el nostre cas, un projecte nacional per a Catalunya. Un partit amb una estratègia global, connectat amb el conjunt de lluites d’alliberament de tot el planeta, capaç de fer front a l’imperialisme. La classe treballadora necessita articular un partit revolucionari i aquest només pot ser un partit comunista.

Publicat a l'Avant.cat



Versión en castellano

La Democracia: punto débil del capitalismo

Reflexión abierta de la Célula Pablo de la Torriente del PCC a los y las militantes comunistas de Cataluña sobre la necesidad de una organización revolucionaria.

Nunca el capital ha sido tan poderoso como en esta fase del imperialismo pero, al mismo tiempo, nunca ha sido tan vulnerable como en la actualidad. Cuanto más se extiende la doctrina del libre mercado y la democracia parlamentaria, más contradictorias se revelan ambas e imposibles de conjugar. Cuanto más riqueza se concentra en pocas manos, más contradicciones sociales estallan. Cuanto más evoluciona tecnológicamente para extender su control, más se desarrollan las tecnologías para combatirlo. Cuanto más dictatorial se revela, más profundización democrática exige el pueblo. El punto débil del imperialismo hoy es precisamente su máscara de democracia, la contradicción imposible de resolver entre la aspiración social de la mayoría y la realidad tiránica de una sociedad controlada por oligopolios especulativos. El punto flaco de esta relación dialéctica es la prueba del rotundo fracaso del sistema para caminar hacia los objetivos de libertad y abundancia que promete. Este punto flaco es la garantía de miseria, represión y austeridad para la mayoría, en un contexto de progreso social, desarrollo tecnológico y avances científicos sin precedentes en la historia. El capitalismo ha hecho de la democracia su estandarte y la ha extendido por el globo terráqueo, paradójicamente, la democracia se revuelve ahora contra el libre mercado, cansada de su farsa evidente. El capitalismo ha hecho de la abundancia del crédito y el consumo la prueba de éxito de su modelo económico, sin embargo ahora impone ahorro y austeridad, mientras condena a la pobreza y la desprotección social a amplias capas de la población que habían conquistado una calidad de vida digna.

Crisis de la hegemonía ideológica del liberalismo
Las contradicciones del imperialismo se han acentuado como consecuencia de la crisis especulativa de 2008, precisamente porque ésta y las políticas de austeridad posteriores han llevado al límite la tensión social y han debilitado la hegemonía ideológica del liberalismo. Esta crisis de valores se manifiesta en la adopción de líneas editoriales keynessianas por parte de muchos medios de comunicación hasta ahora abiertamente liberales, en la penetración de puntos de vista marxistas en ámbitos intelectuales donde durante décadas habían sido satanizados, en un creciente debate en todos los ámbitos sobre la necesidad de una ruptura con el sistema establecido. Ante la evidencia de una involución social y democrática, las clases populares han recuperado formas de organización y movilización propias del movimiento obrero que estaban abandonadas, haciendo crecer frentes sectoriales de resistencia y de denuncia de los efectos criminales del capitalismo. Esto ha conllevado el resurgimiento de la conciencia de clase y la revitalización de la actividad política de las clases populares, pero bajo el paraguas de movimientos ciudadanos y al margen de los partidos y sindicatos que tradicionalmente han servido de instrumentos para la lucha política, ya que son percibidos como cómplices del estado de las cosas. La madurez alcanzada en poco tiempo por muchas organizaciones populares de resistencia como la Plataforma de Afectados por la Hipoteca o por movimientos de masas como el del Derecho a Decidir en Cataluña es la prueba más rotunda de la renovada dinámica política que inunda la sociedad por todos lados. La madurez de los movimientos no es sólo organizativa, sino también política e ideológica: se origina como una reclamación de democracia y justicia y aspira a articularse como un programa de la mayoría, con un claro componente de clase y socialista. El programa de los movimientos sociales supera ya el de la misma socialdemocracia y exige un giro de 180 grados en la función del estado. La sociedad reclama un Estado democrático al servicio de la mayoría trabajadora, que se enfrente a las clases dominantes y limite su poder con políticas fiscales y legislativas igualitarias.

Convergencia del Frente Social y el Frente Democrático
Ahora es el momento de que esta concepción radicalmente democrática y social del estado se traduzca en un programa de la mayoría y que el conjunto de movimientos sociales confluyan en una estrategia política revolucionaria. Es en este sentido que la vertebración de un proyecto político social, de clase, converge en objetivos y sujetos con la vertebración de un Frente Democrático. La confluencia entre la vindicación de profundización democrática de la mayoría ciudadana y el desarrollo de un programa socialista que legisle contra la acumulación de capitales y la corrupción de las instituciones soberanas es, hoy, el centro de cualquier estrategia revolucionaria. La estrategia de la clase trabajadora contra el Imperialismo debe ser, pues, la profundización democrática, porque éste lleva inevitablemente a la confrontación de clase, tal como han demostrado ampliamente los procesos democráticos revolucionarios bolivarianos de la última década. No se puede construir una democracia verdadera sin enfrentarse abiertamente a los oligopolios internacionales que controlan la maquinaria de los estados, los recursos económicos y militares, los aparatos de propaganda mediáticos. Vincular democracia y socialismo y decantar una mayoría social en torno a esta idea tan sencilla pero tan profunda es el centro de la batalla ideológica que enfrentamos hoy.

Una democracia más allá del parlamentarismo
El concepto de democracia, del griego clásico gobierno del municipio o gobierno del pueblo, ha evolucionado paralelamente a la sociedad. Defender hoy un programa de profundización democrática significa asumir un programa profundamente radical y revolucionario. Lo que la clase trabajadora y la mayoría de la sociedad exigimos de la democracia va mucho más allá del parlamentarismo burgués, los ciclos electorales y dl hipócrita bipartidismo de conservadores y socialdemócratas que practican las mismas políticas neoliberales. Democracia hoy significa democracia económica, la capacidad para decidir las políticas productivas por encima de los intereses de la banca y las multinacionales. Democracia hoy significa transparencia, es decir, rendición de cuentas. revocabilidad de los cargos, libre acceso a la información y democracia interna en las organizaciones. Democracia hoy significa el Derecho a Decidir, autodeterminación, independencia para el federalismo y el establecimiento de mecanismos de participación ciudadana y responsabilidad compartida sobre las decisiones colectivas, referendos vinculantes, iniciativas legislativas populares, autodeterminación, federalismo, municipalismo, descentralización y asamblearismo. Democracia hoy significa igualdad: igualdad de punto de partida, igualdad de derechos, igualdad de oportunidades, igualdad ante la ley, igualdad en el acceso a la educación, la salud y los servicios públicos, no discriminación por razones de género, aspecto físico, procedencia geográfica o clase social. Sin estas garantías no aceptamos que se pueda hablar de democracia.

Necesidad de nuevos instrumentos para la lucha de clases
La evolución de la sociedad pone de manifiesto la necesidad de una transformación radical de los instrumentos de lucha de las clases populares y de sus organizaciones. Esta transformación es un requisito para el desarrollo de un programa político que vele por los intereses de la mayoría y que sea capaz de conquistar la maquinaria del Estado, para así invertir su función opresora. Esta transformación es un paso lógico en la evolución reciente del movimiento obrero y debe servir para vertebrar el conjunto de luchas sectoriales de resistencia en un frente político, en torno a un programa de transformación social y ruptura democrática. Las estructuras organizativas de la clase trabajadora a día de hoy se demuestran en todo momento superadas por la realidad. Los partidos progresistas y los sindicatos de clase actuales responden a estructuras diseñadas para un contexto de pacto social que se ha desvanecido para siempre. Hay que enfrentar el reto de transformar los instrumentos organizativos de la clase trabajadora para adecuarlos. Esta transformación significa abandonar una visión de los partidos completamente centrados en la mediación política y la promoción de políticas sociales en el ámbito parlamentario, para recuperar la esencia de los partidos revolucionarios. Significa superar la visión de los sindicatos de clase como gabinetes jurídicos y grupos de influencia para recuperar su función original de instrumento de resistencia económica. Significa, en definitiva, abandonar el cómodo institucionalismo para construir organizaciones completamente integradas en los movimientos sociales, que trabajen en la construcción de un contrapoder popular. El reto que tenemos delante es el de ser capaces de reformular las organizaciones de la clase trabajadora para recuperar su esencia revolucionaria original y vertebrar un movimiento político que aglutine el conjunto de luchas dispersas.

Necesidad de una organización revolucionaria
El poder de la clase trabajadora reside en su capacidad de organización. Desde la Revolución Industrial, el movimiento obrero se ha organizado en defensa de sus intereses acumulando experiencia de lucha y una inmensa riqueza de conocimiento. Esta inteligencia es la base sobre la que hay que reformular las organizaciones de clase. Para avanzar en la construcción de una alternativa democrática al capitalismo, hay que desarrollar y extender una ideología alternativa al liberalismo, a la clase dominante. Es necesario llegar a la mayoría de la sociedad, andando detrás de un programa político socialista y coordinar las luchas en una estrategia de largo plazo. Esta tarea no puede estar en manos de organizaciones políticas sometidas a los circos electorales y parlamentarios, no puede delegarse a los frentes de resistencia, ni los sindicatos, ni los movimientos sociales. Esta tarea es necesaria para la vertebración de una alternativa social y sólo la puede llevar a cabo un partido revolucionario de la clase trabajadora. Un partido que ha de ser, en primer lugar, de clase, conformado por los sectores más conscientes de la clase trabajadora y en el que debe tener un papel central a la clase trabajadora industrial por su papel indudablemente estratégico en la sociedad moderna. Un partido que ha de ser científico, dirigido por la razón y capaz de entender la realidad sin perjuicios, una organización que ha de ser la vanguardia intelectual de la sociedad. Un partido con memoria histórica, capaz de hacer propia sin complejos todas las experiencias de la clase trabajadora internacional en su lucha de emancipación, capaz de aprender críticamente de los aciertos y de los errores. Un partido que ha de ser revolucionario, conformado por una militancia comprometida hasta el final con el derribo del orden establecido por el capital, capaz de resistir los ataques ideológicos y la represión de los estados tiránicos. Un partido nacional, con un marco de lucha claro y un proyecto viable de desarrollo nacional, en nuestro caso, un proyecto nacional para Cataluña. Un partido con una estrategia global, conectado con el conjunto de luchas de liberación de todo el planeta, capaz de hacer frente al imperialismo. La clase trabajadora necesita articular un partido revolucionario y éste sólo puede ser un partido comunista.

Publicado en el Avant.cat

Etiquetes de comentaris: Anàlisi, Catalunya