Des de l'any 2001, l'estat major de les forces armades d'Estats Units ha vingut tractant de dividir l’«Orient Mitjà ampliat» en una multitud de petits Estats ètnicament homogenis. El mapa de l’Orient Mitjà redissenyat per Washington es va publicar al juliol de 2006. I segons aquest mapa l'Iraq havia de dividir-se en 3 parts: un Estat sunnita, un Estat xiïta i un Estat kurd. El fracàs d'Israel davant l'Hezbollah libanès, a l'estiu de 2006, i el de França i el Regne Unit davant l'Estat sirià, el 2011-2014, podien fer pensar que aquell pla havia caigut a l'oblit. Però no ha estat així. L'estat major de les forces armades d'Estats Units està tractant de reactivar-lo a través dels condottieri d'avui: els gihadistes.
Aquesta és la perspectiva que permet analitzar correctament els esdeveniments de la setmana passada a l'Iraq. A l'hora d'explicar-los, la premsa internacional insisteix en l'ofensiva de l'Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant (EIIL, també conegut en àrab com Daesh), ofensiva que en realitat només és part d'una operació molt més àmplia.
Ofensiva coordinada de l’EIIL i els kurds
En només una setmana, l’EIIL ha conquistat el que podria convertir-se en un emirat sunnita mentre que els kurds conquistaven el que hauria de passar a ser un Estat kurd independent.
L'exèrcit iraquià, entrenat i armat per Washington, simplement va deixar en mans de l’EIIL tota la regió de Ninive. Però també va abandonar la regió de Kirkuk, que ràpidament va caure sota el control dels pershmergas del Kurdistan iraquià. L'estructura mateixa de la cadena de comandament iraquià va facilitar l’esfondrament de les seves forces: els oficials superiors estaven obligats a obtenir el consentiment de l'oficina del primer ministre abans de realitzar qualsevol moviment de tropes, condició que els impedia donar prova d'iniciativa alhora que els va portar a acomodar-se com a reis a les zones sota el seu comandament. En tals condicions, resultava extremadament fàcil pel Pentàgon comprar a certs oficials perquè s'encarreguessin d'incitar els seus soldats a desertar.
També van desertar els parlamentaris en ser convocats pel primer ministre, impedint així que el parlament votés la proclamació de l'estat d'urgència… per falta de quorum, la qual cosa va deixar al govern sense possibilitats de respondre ràpidament davant la greu situació.
Ja sense una altra opció per salvar la unitat del país, el primer ministre al-Maliki va recórrer a tots els seus possibles aliats. Es va dirigir, en primer lloc, al poble iraquià en general i, en particular, a la milícia xiïta del seu rival Moqtada al-Sadr (l'Exèrcit del Mahdi), així com als Guardians de la Revolució iranians (el general Qassem Suleimani, comandant en cap de la força al-Qods, es troba a Bagdad en aquest moment). I finalment va recórrer a Estats Units demanant-li que iniciï bombardejos aeris contra les forces del EIIL.
La premsa occidental està assenyalant, no sense una mica de raó, que la manera de governar del primer ministre al-Maliki ha estat sovint lesiva tant per a la minoria sunnita com per als laics del Partit Baas ja que s'ha mostrat principalment favorable als xiïtes. Es tracta, no obstant això, d'un argument que ha de ser relativitzat i portat a les seves justes proporcions ja que, en les recents eleccions legislatives del 30 d'abril, els iraquians acaben de reiterar el seu recolament a la coalició de Nuri al-Maliki, que va obtenir un 25% dels vots, o sigui 3 vegades més sufragis que el moviment de Moqtada al-Sadr, mentre que la resta dels vots es diluïa en dividir-se entre una multitud de petits partits.
La preparació de l'ofensiva contra l'autoritat de Bagdad
L'ofensiva del EIIL, d'una banda, i la dels Pershmergas per l'altre venia preparant-se des de fa temps.
El naixement del Kurdistan iraquià es va iniciar sota la protecció d'Estats Units i de Gran Bretanya, amb la imposició a Sadam Husein de la zona d'exclusió aèria decretada entre les dues invasions occidentals deslligades contra l'Iraq (1991-2003). A partir del derrocament de Sadam Husein, el Kurdistan iraquià va adquirir un alt nivell d'autonomia i ha caigut en l'esfera d'influència israeliana. Resulta per tant impensable que Tel Aviv no hagi intervingut en la presa de Kirkuk. En tot cas, el fet és que l'actual govern regional d’Erbil ha estès la seva jurisdicció a tot el conjunt del territori iraquià que els plans de l'estat major de les forces armades d'Estats Units havien assignat a la formació del Kurdistan independent.
L’EIIL és una milícia tribal sunnita a la qual es van integrar els combatents d’al-Qaeda a l'Iraq en acabar el mandat de Paul Bremer III a l'Iraq i amb el traspàs del poder polític als iraquians. El 16 de maig de 2010, un responsable d’al-Qaeda a l'Iraq, Abu Bakr al-Baghdadi, alliberat en circumstàncies encara desconegudes, és nomenat emir. Aquest personatge s'esforçarà posteriorment per posar el EIIL sota l'autoritat d’al-Qaeda.
A inicis de 2012, combatents de l’EIIL creen a Síria el grup conegut com Jabhat al-Nusra –o sigui, Front de Suport al Poble del Llevant– com a branca siriana d’al-Qaeda. Durant juliol de 2012, Jabhat al-Nusra es desenvolupa a la calor de la represa de l'ofensiva franc-britànica contra Síria. Però a finalitats de 2012, Washington decideix finalment classificar-lo com a «organització terrorista», malgrat les protestes del ministre francès de Relacions Exteriors, qui arriba a declarar públicament que els “nois” d’al-Nusra «estan fent un bon treball» (sic).
Els èxits dels gihadistes a Síria, fins al primer semestre de 2013, van modificar el nivell d'atracció que podien exercir els seus diferents grups. El projecte oficial de revolució islamista global promogut per al-Qaeda va començar a veure's ràpidament com alguna cosa utòpica mentre que la creació d'un emirat o Estat islàmic en algun territori sota control gihadista semblava molt més realista, i fins i tot a l'abast de la mà. Això últim és el que dóna lloc a la idea de confiar als defensors d'aquest projecte el redisseny de l'Iraq que les forces armades d'Estats Units no van aconseguir concretar quan van envair i van ocupar aquest país.
El canvi d'imatge de l’EIIL es produeix durant la primavera de 2014, amb l'alliberament dels presoners occidentals que aquest grup tenia en el seu poder –alemanys, britànics, danesos, espanyols, nord-americans, francesos i italians. Les primeres declaracions dels alliberats confirmaven fil per randa les informacions dels serveis d'intel·ligència de Síria: l’EIIL està sota la direcció d'oficials nord-americans, francesos i saudites. No obstant això, els presoners alliberats donaven ràpidament marxa enrere i contradeien després les seves primeres declaracions sobre la identitat dels individus amb els qui havien tingut contacte durant la seva captivitat.
En aquest context es produeix la ruptura entre l’EIIL i al-Qaeda, al maig de 2014. A partir d'aquest moment, l’EIIL adopta una postura de rivalitat mentre que al-Nusra es manté com a branca oficial del-Qaeda a Síria. Però tot això no és més que una qüestió d'aparences. En realitat, aquests grups expliquen, des de la seva creació mateixa, amb el respatller de la CIA, que els utilitza contra els interessos de Rússia –com ha pogut veure's a Afganistan, Bòsnia i Hercegovina, Txetxènia, l'Iraq i Síria.
Al maig, havent deixat de ser la representació regional d'una organització mundial (al-Qaeda) per convertir-se per si mateix en una organització regional, l’EIIL es va preparar per exercir el paper que des de fa temps se li havia assignat.
Encara que està encapçalat en el terreny pel ja esmentat Abu Bakr al-Baghdadi, l’EIIL es troba en realitat sota l'autoritat del príncep saudita Abdul Rahman al-Faisal, germà dels prínceps Saud al-Faisal –ministre de Relacions Exteriors d'Aràbia Saudita des de fa 39 anys– i Turki al-Faisal –exdirector dels serveis secrets i actual ambaixador d'Aràbia Saudita a Washington i Londres.
Al maig passat, els prínceps al-Faisal van comprar una fàbrica d'armament a Ucraïna. A partir de llavors, importants carregaments d'armament pesat han estat arribant per via aèria a un aeroport militar turc. I des d'aquí, el MIT (els serveis secrets de Turquia) ha estat enviant aquest armament a l’EIIL en trens especials. És pràcticament impossible que semblant cadena logística hagi pogut muntar-se sense l'OTAN.
L'ofensiva de l'EIIL
El pànic que s'ha apoderat de la població iraquiana davant l'avanç de l'EIIL té a veure amb l'envergadura dels crims que aquesta organització ha comès a Síria, com degollamientos públics de «musulmans renegats» i fins i tot crucifixions de cristians. Segons William Lacy Swing –ex ambaixador d'Estats Units a Sud-àfrica i posteriorment a l'ONU i actual director de l'Oficina de Migracions Internacionals (OMI)–, almenys 550 000 iraquianes han preferit fugir davant l'ofensiva dels gihadistes.
Aquestes xifres demostren com derrats estan els benvolguts occidentals que afirmen que l'EIIL només disposa de 20 000 combatents en total, a Síria i l'Iraq. La veritable xifra és probablement tres vegades més alta, o sigui uns 60 000 combatents. La diferència entre ambdues xifres correspon exclusivament a la quantitat d'estrangers, reclutats a tot el món musulmà i molts dels quals ni tan sols són àrabs. l'EIIL s'ha convertit per tant en el principal exèrcit privat del món i el seu paper recorda el dels cèlebres condottieri del Renaixement europeu.
I és probable que l'EIIL segueixi desenvolupant-se, gràcies al botí de guerra que està reunint a l'Iraq. A la ciutat de Mossul, l'EIIL es va apoderar dels fons del districte de Ninive, 429 milions de dòlars en diners comptants, suma que li permetria pagar a tots els seus combatents per espai d'un any. També es va apoderar de nombrosos Humvees [Vehicle militar multipropòsit de fabricació nord-americana correntment utilitzat per les forces armades d'Estats Units] i d'almenys 2 helicòpters de combat que va incorporar immediatament al seu equipament. Com els gihadistes no tenen possibilitats de formar pilots, la premsa internacional dóna per descomptat que aquests helicòpters seran utilitzats per ex oficials baasistas formats en temps de Sadam Husein, la qual cosa és altament improbable en el context de guerra entre baasistes laics i gihadistes que serveix de teló de fons a la guerra a Síria.
Reaccions internacionals
Els partidaris d'Aràbia Saudita a la regió ja estaven a l'espera de l'ofensiva dels peshmergas i de l'EIIL. A Líban, el president Michel Sleiman, qui el gener passat concloïa una al·locució llançant un sonor «Visqui Aràbia Saudita!» en lloc d'un «Visqui el Líban!», va tractar per tots els mitjans d'aconseguir una pròrroga de 6 mesos del seu mandat presidencial –que ja va expirar el 25 de maig– per estar encara al comandament quan es presentés l'actual crisi.
En tot cas, és la incoherència el que està caracteritzant les reaccions internacionals davant la crisi iraquiana. Tots els Estats, sense excepció alguna, condemnen les accions de l'EIIL a l'Iraq i es pronuncien contra el terrorisme. Però alguns –com Estats Units i els seus aliats– veuen en l'EIIL un aliat objectiu contra l'Estat sirià, i varis (Estats Units, Aràbia Saudita, França, Israel i Turquia) són fins i tot gestors de la seva actual ofensiva a l'Iraq.
A Estats Units, el debat públic mostra una oposició entre els republicans –que estan exigint un desplegament militar a l'Iraq– i els demòcrates –que denuncien la greu inestabilitat suscitada per la intervenció militar de George W. Bush contra Sadam Husein. Tota aquesta batalla oratòria permet ocultar el fet que els actuals esdeveniments responen als interessos estratègics de l'estat major nord-americà i que aquest últim està a més directament implicat en ells.
És també molt possible que Washington no hagi jugat net amb Ankara ja que l'EIIL sembla haver tractat d'apoderar-se de la tomba de Solimán Schah, en el districte sirià de Raqqa. Aquest santuari és propietat de Turquia, que fins i tot disposa d'una petita guarnició en el lloc, en virtut de la clàusula d'extraterritorialitat inclosa en el Tractat d'Ankara, imposat pels colonitzadors francesos en 1921. Però tampoc seria impossible que aquesta suposada acció de l'EIIL hagi estat en realitat una provocació orquestrada per Turquia, el govern de la qual ja havia estudiat en un altre moment aquesta variant per utilitzar-la com a justificació d'una intervenció oberta de l'exèrcit turc a Síria.
Més greu resulta el fet que durant la presa de Mossul l'EIIL va prendre presoners a 15 diplomàtics turcs amb les seves famílies i a 20 membres de les forces especials turques en el consolat de Turquia, la qual cosa va provocar la còlera d'Ankara. l'EIIL va arrestar a més a diversosxófers turcs de transports pesats, els qui van ser posteriorment alliberats. Resultat: després d'haver garantit la logística de l'ofensiva de l'EIIL, Turquia se sent traïda i no se sap –almenys de moment– si aquesta traïció és cosa de Washington, de Riad, de París o de Tel Aviv. Aquesta situació recorda el succeït el 4 de juliol de 2003, quan l'exèrcit nord-americà va arrestar a 11 membres de les forces especials turques a Sulaimaniyeh (l'Iraq), incident popularitzat pel film turc La vall dels llops. Aquell episodi va donar lloc a la crisi més important dels 60 últims anys entre Turquia i Estats Units.
En aquest cas, la hipòtesi més probable és que Ankara no tenia previst participar en una ofensiva tan àmplia i que va decidir-se només quan l'operació ja eera en marxa en va descobrir que l'objectiu de Washington era la creació del Kurdistan. La qual cosa probablement no entrava en els plans d'Ankara ja que –segons el mapa publicat en 2006 pel Pentàgon– el Kurdistan inclouria una porció de territori turc. En efecte, les “amputacions” previstes en el pla nord-americà no només són per als enemics de Washington. També afecten als “amics” i tot això sembla indicar que l'arrest a Mossul dels diplomàtics turcs i dels membres de les forces especials de Turquia va tenir com a objectiu impedir que Ankara tractés de sabotejar l'operació.
En arribar el dijous a Ankara, provinent d’Amman, la representant especial d'Estats Units davant el Consell de Seguretat de l'ONU, Samantha Power, va condemnar hipòcritament les accions de l'EIIL. La presència en el Orient dMitj’à aquesta ardent promotora de l'intervencionisme moral de Washington fa pensar que s'ha previst algun tipus de reacció d'Estats Units en aquest escenari.
Iran va anunciar per la seva banda que està disposat a ajudar a salvar el govern del xiïta al-Maliki amb l'enviament d'armes i consellers militars, però sense implicar-hi combatents. Un possible derrocament de l'Estat iraquià afavoriria a Aràbia Saudita, gran rival regional de Teheran, en moments en què el príncep saudita *Saud al-Faisal –germà del veritable patró de l'EIIL– acaba de convidar-lo a negociar.
Thierry Meyssan
Intel·lectual francès, president-fundador de la Xarxa Voltaire i de la conferència Axis for Peace.
Etiquetes de comentaris: Anàlisi, Internacional
http://www.voltairenet.org/article184299.html