Vicenç Navarro: "No es pot entendre el món del capital sense entendre el món del treball"

Recomanem aquest article del professor Vicenç Navarro, on analitza breument els punts forts i els punts dèbils del llibre de Thomas Piketty “Capital In The Twenty-First Century”.

El llibre de Thomas Piketty Capital In the Twenty-First Century ha creat un gran enrenou, ja que ha documentat el que, per cert, altres economistes (pertanyents a associacions d'economistes heterodoxos) havien indicat en els seus escrits: l'enorme concentració de la propietat del capital que ha anat passant en gran part dels països capitalistes desenvolupats. La ben merescuda fama del llibre és perquè detalla com ha anat passant, tot i que, sorprenentment, no analitza amb detall les causes polítiques d'aquesta enorme concentració, com ha estat el desenvolupament de les polítiques públiques neoliberals iniciades pel president Reagan als EUA i per la Sra Thatcher al Regne Unit, i àmpliament implementades als dos costats de l'Atlàntic Nord, on aquesta concentració del capital ha adquirit nivells sense precedents. És lògic que la majoria de crítiques al llibre hagin procedit de mitjans com el Wall Street Journal (que l'ha definit com un pamflet comunista), portaveus del capital financer. I a Espanya, els majors crítics han estat els economistes coneguts per les seves sensibilitats liberals i ultraliberals, dels quals hi ha una gran densitat en els mitjans d'informació i persuasió. Cal assenyalar, però, que hi ha hagut també crítiques des de postures d'esquerres, que accentuen que Piketty s'ha centrat en el món del capital sense relacionar-lo amb l'evolució del món del treball, veient l'acumulació i concentració del capital com un procés autònom , sense connectar-lo amb el deteriorament de les condicions (incloent les salarials) del món del treball. Aquest deteriorament ha estat molt marcat, també des dels anys vuitanta. Així, Jack Rasmus, en el seu informe sobre la situació del mercat de treball als EUA publicat arran del 1er de maig (ZCommunications, 01.05.14) assenyala que el declivi salarial durant les recessions ha estat més gran i que el creixement dels mateixos salaris va ser menor durant el període 1980-2009 que durant el període anterior 1950-1980, contrastant amb el comportament de les rendes del capital, que van créixer espectacularment durant tot el període. Per aquest motiu les rendes del treball (com a percentatge de la renda nacional) van minvar als EUA, passant de ser el 55,6% el 1983 a un 52% l'any 2007, quan es va iniciar la crisi, caient en picat a partir de la recessió, aconseguint només el 49,1%. Les rendes del capital van pujar de manera que al final del període sota estudi ja havien sobrepassat a les rendes del treball (el mateix ha passat, per cert, a Espanya). En realitat, la crisi va significar un descens espectacular de les rendes del treball. I, amb això, de la renda familiar mitjana, que va perdre un 10% de la seva capacitat adquisitiva. Hi ha hagut una elevada destrucció dels llocs de treball ben pagats (14 dòlars per hora), sent substituïts- els mateixos llocs de treball- per altres amb salaris de gairebé la meitat, 7,64$. I la pregunta que Piketty s'hauria d'haver fet i no es va fer és: hi ha una relació entre l'enorme concentració del capital i de les seves rendes en els últims trenta anys- accentuada durant aquests anys de recessió- i el gran descens de les rendes del treball? I l'evidència mostra clarament que sí que existeix. En realitat, el primer fenomen no s'explica sense el segon. Com vaig indicar en un article anterior ("L'explotació social com a principal causa del creixement de les desigualtats", Público, 01.05.14), el creixement de la productivitat explica que s'hagi continuat creant riquesa. Però l'enorme poder del capital- sobre les institucions polítiques -explica que la majoria de la riquesa hagi anat als primers- els propietaris i gestors del capital- i no als segons- als treballadors. Les polítiques públiques derivades d'aquest fet haurien d'anar molt més enllà del que proposa Piketty, el qual se centra en un gravamen molt notable de les rendes del capital a nivell mundial. Aquesta mesura, que molts han considerat com a necessària però una mica utòpica, hauria d'anar acompanyada de mesures encaminades a incrementar les rendes del treball, amb un augment considerable dels salaris i de la despesa pública social orientada a les classes populars, mesures oblidades, quan no reprimides, en els centres de decisió governamental, tant a Espanya com a la Unió Europea.

Etiquetes de comentaris: Anàlisi, Treball