L'elecció presidencial siriana ha sorprès tant als sirians com als seus aliats i els seus enemics. La consulta, que els presents en el terreny qualifiquen unànimement de sincera, es va concretar amb la participació del 73,42% dels electors, malgrat que alguns no van tenir la possibilitat d'acudir a les urnes a causa de l'ocupació dels mercenaris estrangers sobre una part del país. El president sortint, Bashar al-Assad, va obtenir el 88,7% dels sufragis i va ser reelegit per 7 anys. Fa ja diversos mesos que els 11 Estats membres del Grup de Londres (abans denominat com els «Amics de Síria», quan comptava 114 països) venien denunciant l'elecció presidencial siriana del 3 de juny com una «farsa». Segons aquests 11 Estats, resultaria grotesc realitzar una elecció presidencial en un país que està vivint una «guerra civil» i, d'altra banda, el president sortint Bashar al-Assad és per a ells un tirà que tortura a munts de gent i bombardeja al seu propi poble, la qual cosa el converteix en un governant il·legítim. També segons aquests 11 Estats, l'única manera de posar fi a una guerra que ja llança un balanç d’«almenys 160 000 morts sirians» seria instaurar un «òrgan de transició» designat no pels sirians sinó per aquests 11 Estats.
Així que els grans mitjans de premsa dels països membres de l'OTAN i del Consell de Cooperació del Golf ja tenien previst per endavant ignorar el que el secretari d'Estat John Kerry acaba de qualificar de «no elecció». No obstant això, com el vot anticipat dels sirians residents en l'exterior ja havia donat lloc a veritables manifestacions multitudinàries de sirians desitjosos de votar a Líban i a Jordània, es va fer evident que la gairebé totalitat dels sirians de l'interior també volfrien votar. I els grans mitjans de premsa es van veure obligats a enviar in extremis els seus equips a Síria per cobrir l'elecció presidencial.
Fins a aquell moment, el que deien els mitjans –amb excepció de la Xarxa Voltaire– era que els sirians residents en l'exterior estaven en contra de la República Àrab ed Síria i que si es trobaven a l'estranger era perquè havien fugit del seu país per escapar de la «repressió política».
El succeït a Beirut i a Amman durant l'escrutini avançat va demostrar que, en realitat, la gran majoria havien fugit dels crims que cometen els mercenaris estrangers que estan atacant Síria. Tan sorprès com el propi ambaixador de Síria a Líban, el ministre libanès de l'Interior fins i tot va arribar a denunciar la presència en territori libanès de sirians que es fan passar refugiats però que en realitat recolzen al govern de Damasc, declaració que equival a ignorar l'agressió exterior deslligada contra Síria des de fa 3 anys i la destrucció de les cases d'aquests sirians per part de més de 250 000 mercenaris estrangers.
La República Àrab Síria es va esforçar per aplicar a consciència les normes occidentals de la democràcia. El Parlament sirià va adoptar un nou Codi Electoral que estableix els drets de tots els candidats en matèria de propaganda electoral, tant pel que fa a l'accés dels candidats a la televisió i la premsa escrita com pel que concerneix la quantitat d'escortes encarregats de garantir la seguretat de cadascun d'aquests candidats en l'actual situació de guerra.
En adoptar la Constitució del 26 de febrer de 2012, la República Àrab de Síria va abandonar el sistema de partit únic per adoptar el multipartidisme i va tenir per tant 2 anys per concretar la formació de nombrosos partits i posar en pràctica el debat polític públic.
La República Àrab de Síria, que des de novembre de 2011 està acceptant la presència de periodistes occidentals, va aprendre en 2 anys i mig a satisfer les exigències professionals dels reporters. Fins i tot es van establir a poc a poc contactes positius amb molts d'ells, principalment a partir de la realització de la conferència internacional Ginebra 2. Així que més de 360 mitjans de la premsa estrangera es van acreditar per cobrir l'elecció presidencial siriana, amb gran llibertat per circular per tot el país, malgrat la guerra.
Els arguments polítics
Segons el Grup de Londres no és concebible que s'organitzi una elecció en un país en guerra. No podem oblidar que aquests mateixos països acaben de donar el seu aval a les eleccions presidencials organitzades a Afganistan i a Ucraïna.
A Afganistan, la primera volta de l'elecció presidencial es va efectuar el 5 d'abril sota la vigilància de les tropes de l'OTAN. Un elector afganès de cada 3 ha fugit del país, però tenia la possibilitat de votar des de l'estranger. Segons els països membres del Grup de Londres, per ser electe en la primera volta calia obtenir el 50% dels vots vàlids (el 14 de juny hi haurà una segona volta). En aquest cas, donat el fet que la taxa d'abstenció registrada en l'elecció afganesa va ser del 67%, el nou president d'Afganistan hauria estat electe per només un 16,5% dels electors.
A Ucraïna, els colpistes de Kíev van anunciar –el 25 de maig– una taxa de participació del 60%. Però no van comptabilitzar als electors de Crimea, encara que afirmen que aquesta regió segueix sent part d'Ucraïna. El president electe, Petro Porochenko, va obtenir el 54% dels sufragis. No obstant això, en relacionar aquesta xifra amb la quantitat d'electors registrats en tot el territori que el règim de Kíev reivindica, resulta que només un 27% dels electors va recolzar al senyor Porochenko.
Però no ha de sorprendre'ns que els països del Grup de Londres siguin tan poc exigents. N'hi ha prou amb recordar que en la més recent elecció per al Parlament Europeu, el passat 25 de maig, el percentatge de participació va ser particularment baix (13% en el cas de la República Txeca). La qual cosa no va impedir que aquesta elecció sense participació dels electors no fos considerada «democràtica» (sic).
El bel·licós paper de la premsa atlantista de 2011 a 2012
L'agressió contra Síria es va iniciar, el 2011, com una guerra de 4ª generació. Això vol dir que l'OTAN esperava enderrocar l'Estat sirià, però no mitjançant una guerra convencional sinó convencent al poble sirià que era inútil defensar les seves institucions. Els grans mitjans de premsa internacionals –com les televisions Al-Arabiya, Al-Jazeera, BBC, CNN, France24, Sky–, treballant sota la coordinació de l'OTAN, havien de fer creure als sirians i al món que a Síria estava produint-se una «revolució» i que el derrocament del seu govern era simplement inevitable. La guerra hauria hagut de culminar, a inicis de 2012, amb una operació mediàtica en la qual falsos canals de televisió transmetrien en les freqüències de la veritable televisió siriana per fer creure a la població que el president Assad havia fugit i que s'havia instaurat un «govern de transició». Però l'operació va ser descoberta i denunciada a temps. Al juny de 2012, Rússia i Estats Units van arribar a un acord que preveia la pau per a Síria i un repartiment de la regió entre ambdues potències.
No obstant això, França, Israel i l'oposició demòcrata interna a l'administració Obama (la senyora Hillary Clinton i els generals David Petraeus i James Stavridis) van reactivar la guerra contra Síria donant-li unes altres característiques. El nou objectiu era atacar Síria recorrent a forces no estatals, segons el model aplicat a mitjan anys 1980 contra el govern sandinista de Nicaragua, on les bandes de Contres van sembrar la mort i la destrucció.
Durant aquesta segona fase de la guerra contra Síria, els mitjans de premsa atlantistes i els de les monarquies del Golf es van obstinar a seguir descrivint una revolució imaginària que s'enfrontava a una cruel dictadura, malgrat que l'opinió pública siriana estava cada vegada més decididament del costat del govern. El resultat d'això és que, en iniciar-se la campanya amb vista a l'elecció presidencial siriana, aquests mitjans seguien repetint una narració completament diferent de la situació real, narració que variava per altra en funció que el mitjà en qüestió estigués situat en un país de l'OTAN, en un país membre del Consell de Cooperació del Golf o en una altra part del món.
Llavors, com havíen d'enfocar els mitjans atlantistes l'elecció presidencial siriana?
L'estratègia d'escarni que els mitjans atlantistes van aplicar el 2014
Durant els dies que van precedir l'escrutini van recórrer a diversos arguments per tractar de desacreditar el procés electoral
• «El resultat se sap per endavant», repetien. En efecte, no hi havia dubtes que el president sortint Bashar al-Assad resultaria reelegit per a un tercer mandat de 7 anys. L'afirmació donava per descomptat que l'escrutini no seria honest.
Però, si els europeus es prenguessin el treball de fer comparacions totalment pertinents, s'adonarien que l'actual situació a Síria recorda la que va viure Europa a la fi de la Segona Guerra Mundial. El 26 d'agost de 1944, el president del Govern Provisional de la República Francesa (GPRF) creat a Alger uns dies abans del desembarcament a Normandia, general Charles De Gaulle, recorria a París els Camps Elisis escortat per una enorme multitud. I no va haver-hi cap elecció. La legitimitat del general De Gaulle era indiscutible perquè havia estat la primera personalitat francesa a rebutjar de plànol la col·laboració amb el III Reich en 1940 i proclamar la Resistència contra l'ocupació alemanya. Els francesos veien en De Gaulle a l'home que havia sabut enfrontar-se a la fatalitat i conduir-los a la victòria. Exactament d'aquesta mateixa manera, els sirians veuen avui en Bashar al-Assad a l'home que ha sabut oposar-se a la recolonització del seu país i portar-los a la victòria.
• «Els altres dos candidats només estan per donar més rellevància [a Assad]», afirmen els mitjans atlantistes suggerint així que el país segueix en l'època del partit únic i que l'elecció és un simple muntatge.
Obliden que el que caracteritza al multipartidisme és precisament que l'elector pugui votar pel candidat que millor li sembla. A tot el món s'organitzen innombrables eleccions en les quals els electors no se senten identificats amb cap dels candidats i sempre els queda la possibilitat d'optar per l'abstenció, si consideren que el sistema està viciat; o de votar en blanc, si volen expressar el seu suport a les institucions sense pronunciar-se per cap candidat; o de votar per algun candidat marginal per reduir el resultat del candidat principal, en el que es coneix com a «vot de protesta».
Tot l'anterior ens porta a concloure que, abans d'entrar a analitzar els resultats dels candidats, el més important és el nivell de participació en l'elecció. En el cas de la Síria en guerra, on una part del territori està actualment sota l'ocupació d'almenys uns 90.000 mercenaris estrangers, i malgrat l'anomenat de la Coalició Nacional de l'oposició exterior a boicotejar la consulta, resulta que el 73,42% dels electors va acudir a les urnes. Per fer una comparació ràpida aquesta taxa de participació és molt més alta que les registrades a França en totes les eleccions per al Parlament Europeu (des de 1979). És també molt més alta que les registrades en totes les eleccions legislatives franceses (des de 1986). Però és menys alta que el 80,34% de participació dels electors francesos en l'última elecció presidencial. La diferència, evidentment, és que a França no hi ha guerra.
• «El país està àmpliament destruït i es mantenen els bombardejos», asseguren els mitjans atlantistes. O sigui, per a la gent l'elecció no seria més que una qüestió secundària davant l'omnipresent realitat de la guerra. Abundant en aquest sentit, l'AFP assegura que el govern sirià només controla un 40% del territori nacional, on viu el 60% de la població siriana.
El fet que la participació registrada és superior al 60% indica que les xifres de l'AFP són imaginàries. Les zones sota control de l'Exèrcit Àrab Sirià són molt més àmplies des que les seves forces van reconquistar el litoral. Els mercenaris encara estan presents al llarg de la frontera amb Turquia i en bosses dispersos. En el districte de Damasc, que compta amb 18.000 km², els Contres només controlen 75 km² però l'AFP afirma que tot el districte està en mans dels «revolucionaris». A més, a certes zones que no compten amb presència de l'Exèrcit Àrab Sirià es manté, malgrat això, la presència dels funcionaris de l'Estat sirià. En aquest cas es troben les zones on la població kurda garanteix la seva pròpia seguretat mentre segueix reconeixent les autoritats de la República Àrab Síria. I no està de més recordar que la major part del territori sirià és un desert inhabitable i inhabitat. Qualsevol pot afirmar que el controla, però cada vegada que els Contres tracten de travessar-lo cauen sota el foc de l'aviació siriana.
D'altra banda, mostrar imatges de devastació a la ciutat d'Homs no vol dir que el govern sirià «bombardeja al seu propi poble». Si ens remetem novament a l'exemple de la Segona Guerra Mundial veurem que són imatges comparables a les d’Stalingrad perquè els Contres recorren als mateixos mètodes dels nazis, com els «buits de rata». Per no exposar-se al foc de les forces sirianes, els franctiradors estrangers obren buits en les parets de les cases per poder passar d'un edifici a un altre sense haver de sortir al carrer.
Finalment, en bombardejar les posicions enemigues, l'Exèrcit Àrab Sirià pot arribar a provocar víctimes civils, exactament com va succeir quan els Aliats van bombardejar les ciutats franceses de Lisieux, Vire, l'Havre, Tilly, Villers-Bocage, Saint-Lô, Cauen, i altres més durant el desembarcament a Normandia. Quan conversem avui dia sobre les accions bèl·liques dels Aliats a ningú se li ocorre acusar-los d'haver matat deliberadament 20.000 francesos.
Conseqüències de l'elecció presidencial siriana
Per a sorpresa de tots, la participació va ser massiva en tots els llocs on era possible votar, fins i tot a les zones poblades pels kurds, malgrat que els mitjans atlantistes es van fer ressò d'incessants crides al boicot dirigides a la població kurda.
Tot l'anterior permet arribar a les següents conclusions:
- Les acusacions de dictadura i de tortures són imaginàries
A cap país del món s'ha vist que un poble voti per un dictador que l’oprimeix. A Alemanya, el partit nazi mai va arribar a obtenir més d'un 43,9% dels sufragis (al març de 1933) i va suprimir immediatament les eleccions pluralistes.
Els sirians que viuen a Síria saben el que passa al seu país molt millor que els membres de la Coalició Nacional de l'oposició externa, els qui en la seva majoria viuen a l'estranger des de fa almenys 20 anys. Els sirians que viuen a Síria ja no creuen la narrativa nord-americana sobre l'inici dels esdeveniments (la història dels nens suposadament torturats per la policia a Deraa) i mai van creure la recent rondalla sobre les 10.000 persones torturades i deixades morir de gana a les presons del «règim».
- La Coalició Nacional de Síria no representa al poble sirià
La Coalició Nacional, òrgan creat pels serveis d'intel·ligència francesos i actualment controlat per Aràbia Saudita després d'haver estat sota control de Qatar, ha estat reconeguda pel Grup de Londres com a «únic representant del poble sirià». Malgrat la seva crida a boicotejar l'elecció presidencial, l'abstenció només va aconseguir un 26,58% dels electors inscrits, xifra que sembla correspondre abans de res a la quantitat d'electors que no van poder votar a causa de l'ocupació d'una part del territori per part dels Contres.
Fins i tot resulta difícil imaginar com podria el poble sirià simpatitzar amb un grup de gent que s'identifica amb la bandera de les franges verda, blanca i negra i dels tres estels, que és precisament la bandera de la colonització francesa imposada als sirians entre les dues guerres mundials.
- Els col·laboradors de les potències estan desacreditats
Membres de la Coalició Nacional han explicat en debats televisius que la falta d'un líder capaç de rivalitzar amb Bashar al-Assad és culpa de la dictadura que, segons ells, ofega el país des de fa anys. No obstant això, com hem pogut comprovar, a Síria no hi ha dictadura en aquests moments.
Tornant a la comparació amb la Segona Guerra Mundial, l'absència de rival davant Charles De Gaulle en 1944 no significava que el general havia imposat una dictadura als francesos sinó que els polítics francesos s'havien desprestigiat en col·laborar amb els nazis. I és per això que cap dels personatges que han participat en la Coalició Nacional pot esperar avui exercir un paper polític en el futur de Síria.
Thierry Meyssan
Article publicata la xarxa Voltaire
Thierry Meyssan és un intel·lectual francès, president-fundador de la Xarxa Voltaire i de la conferència Axis for Peace.
Etiquetes de comentaris: Anàlisi, Internacional
http://www.voltairenet.org/article184108.html