La precarietat laboral i la desinformació

Un article de Vicent Canet publicat a l'Observatori dels Mèdia, il·lustració de Forges .
De quina manera la precarietat laboral perjudica el dret a la informació de la ciutadania? Es tracta d’una eina més de pressió per evitar que els professionals puguen actuar amb independència i que acaba derivant en moltes ocasions en autocensura.

En la presentació a València de l’Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics de 2013 es va iniciar un debat respecte d’aquest tema. Un sindicalista va plantejar que, per garantir la independència professional, els periodistes havien de tenir unes condicions laborals dignes i va exposar com la precarietat podia condicionar la seua feina. Qui treballa en precari té menys capacitat de defendre el que considera que és bon periodisme davant dels seus caps i dels seus clients, per pura necessitat de subsistència. I més en un context d’alt índex d’atur, especialment dins la nostra professió. Ara ja no es tracta de por a perdre la feina, sinó de viure un pur drama: si et despatxen, l’alternativa ja no és canviar de feina o de sector, sinó passar una bona temporada aturat. Una situació molt ben explicada a l’article “Això de l’autocensura” de Laia Altarriba.

La precarietat, a més, també afecta la qualitat del producte informatiu. Si bé el periodisme està marcat per l’actualitat i necessita informar l’audiència de forma immediata, també demana assossec, recursos, contrast de fonts i investigació. Tot això, en condicions precàries, i havent de treballar per a diferents clients alhora, és més complicat d’assolir. Les peces informatives se’n ressenten, d’aquesta situació, en qualitat i en pluralitat. I, a més, també afecta als enfocaments: ixen mancats de pluralitat i de valentia. Un treballador precari té menys opcions per proposar temes arriscats o conflictius que no algú amb seguretat laboral. La precarietat pot portar a l’autocensura, però no hi porta irremeiablement.

Tot i això, una situació laboral digna és una condició necessària, encara que no suficient, per garantir la independència dels professionals. Ho van apuntar en el debat entre els assistents a la presentació de l’Anuari: hi ha, en part, una qüestió d’actitud i principis, de valentia, d’inconformisme, de vocació i de creure’s la funció social del periodisme. I això no és fàcil, és arriscat i amb la crisi és més complicat, gairebé heroic. I tampoc no es pot fer tots els dies. Amb tot, l’actitud i els principis expliquen que periodistes amb les mateixes condicions laborals i situacions personals puguen tenir actituds submises o més autònomes davant les pressions. I és una diferència fonamental.

Amb tot, moltes vegades es veu al periodista com un professional que ha de ser heroic en la defensa, individual, del dret a la informació. I tendim a reduir-ho tot a la iniciativa individual quan és un problema que requereix propostes col•lectives. Una resposta interessant és l’aparició de nous mitjans impulsats i dirigits per periodistes per recuperar la funció social de la professió, entre els més recents Crític.cat. De fet, molts d’ells encara estan provant-se com a model de negoci com indica la Silvia Cobo a una entrada recent del seu blog. La veritat és que encara no són una solució laboral per a molts professionals i aquí és on el paper dels sindicats i també de la resta d’organitzacions professionals tenen una funció clau per reivindicar garanties laborals i professionals dins les empreses informatives privades. Ens cal organitzar-nos col•lectivament, tal i com es planteja a l’article Serveix per alguna cosa un consell professional. El gran problema de la precarietat laboral és que ens fa més vulnerables: un per un tenim les de perdre, col•lectivament, no.

Etiquetes de comentaris: Anàlisi, Treball